Alberto Lacasa

Reflexiones sobre televisión y cine

personal

la prueba del delito

Hace justo una semana dije que iba a ser el pregonero de las fiestas de Cerdanyola. Por si alguno no lo creía ahí va una foto del momento!!

Si queréis, aquí podéis ver un video resumen de las fiestas donde aparezco, aunque sólo sean unos segundos. (Ya no está disponible)

La experiencia fue brutal, increíble. A parte del orgullo inevitable que te produce que una entidad de la que tu formas parte, sea reconocida con un premio (salí a hacer el pregón porque al XISC le dieron un premio, en el anterior post también explico el por qué), la experiencia es divertidísima.

Además, aprovechamos el cine en versión original. Algún dia os daré un poco la paliza de por qué no es verdad que con el VO pierdes mucho por que no puedes ver la imagen. Pero eso es harina de otro costal.

Dos cosas antes de acabar; al final de la entidad sólo pude subir yo al balcón, lo cual es una pena porque, como siempre, hay unos pocos que damos la cara y se nos agradece y hay gente que curra mucho (más de lo que podáis pensar) y no se les pone cara. Así que Marta, Lluis, Raquel, Jordi, Mariví y Joan (encara que diguis que no ;-)) tendrían que haber estado ahí conmigo. Y segundo, dejadme ser un poco vanidoso… Mucha gente me felicitó e, incluso, un medio como el “Cerdanyola al día” lo ha calificado como uno de los mejores pregones que se recuerdan. Pues que queréis que os diga, me siento orgulloso.

“Libero” el texto del pregón (si Javi habla de “liberar” la guía SEO, no veo porque yo no debería utilizar el mismo verbo XD)  por si alguien se lo quiere leer (está en catalán);

Bona nit Cerdanyola! Sí, no fa falta que feu aquestes cares, que sembleu el nen que va dir allò de; “en ocasiones veo muertos”. Això és el pregó de les festes de Sant Martí, encara que no ho sembli. I nosaltres, el XISC, tenim l’honor d’estar a la balconada a les festes d’enguany.

No us feu una idea de la il.lusió que ens fa aquesta oportunitat. Nois! Això un cop a la vida s’ha de provar! I és que quan arriben les nostres festes de tardor, hi ha un munt de coses a fer que un no es pot perdre. Ai, quants anys de còrrer per a no perdre’ns el pregó i, després, sortir correns, mocador en ma, per dutxar-nos amb les espurnes del correfoc. Doncs aquest any està sent diferent! Sí, amics i amigues. Aquests any hem hagut de còrrer encara més!

Us preguntareu que fa tota aquesta colla aquí dalt per a fer el pregó. I no es pas fàcil d’explicar. De fet, nosaltres encara no ho entenem massa. Estem com Gary Cooper, “solos ante el peligro” i amb la sensació que, en qualsevol moment apareixerà algún “vaquero” amb pinta de John Wayne i ens dirà; “eh tu, forastero! Este lugar es demasiado pequeño para los dos”. Això sí, la gent de l’organització ja ens han dit que no em de patir genys i que ningú no tractarà de fer-nos fora, ni molt menys de “forasteros”, per que no ho som pas!

La cosa és que ja fa 15 anys un grupet de gent van voler muntar una entitat per a fer una miiiiiiiiiiiiica de cultura, que mai no està malament això, oi? Li van posar el nom de Xarxa Interactiva Socio Cultural, XISC “para los amigos”. Eren visionaris. Qui els havia de dir que, 15 anys després, les xarxes interactives serien tant importants! I l’aposta més forta que vam fer va ser el XISCnèfils, un grup de persones que els agrada el cinema d’autor, rotllo verdi o renoir. I algú dels mitjans del poble, amb no gaire criteri, tot s’ha de dir, ens va trucar i ens va dir; “voy a haceros una oferta que no podréis rechazar”. ¿A nosaltres? ¿Esteu segurs? Mirin, senyors del mitjans, ens semba que “habéis cometido dos errores…”. Que dius, entraran en raó, però no. De seguida ens van contestar; “sinceramente queridos, me importa un bledo”. I, de fet… aquí estem.

Total, que quan hem arribat, el primer que han fet ha estat aturar-nos i preguntar-nos; “eh, tu, a dónde te crees que vas?”. Però llavors, nosaltres, hem possat convicció i, els hem dit; “mi nombre es nèfils, xiscnèfils.” Una emoció… Tota la vida esperant per a poder dir-ho. Tant ens hem emocionat que hem continuat; “Y ahora, sírveme un vodka martini. Agitado. No revuelto”. Passar hem passat, però el vodka martini no els l’han donat. I, per a que enganyar-nos, tampoc no hem lligat com el James. Jo no sé si les noies em podrien dir per amb ell li funciona i a mi no acaba de… Bé, tant fa. Un copet a l’espatlla, cap a dintre mentre ens deia; “que la fuerza os acompañe”. ¡Potser haurem de reclamar! No sé què en penseu…

Però el fort ha estat sortir a la balconada. La primera sensació, por. Que veus a tota aquesta gent i penses; “Ya están aquiiiiiii…” Aix, ja ho farem bé? Haurem d’estar tota l’estona fent acudits o s’aburriran? Ens passarà com a l’Herodes de “la vida de Brian” que la gent s’enfotia d’ell quan deia “Baggabas”? Sempre estarem a temps de demanar aplaudiments amb un cartellet que possi “una limosna para un exleproso”. L’almoina d’aplaudiments, s’enten. Però, de sobte, les pors han marxat i hem pensat; “Guau! Esto sí que es guay!”

El dia que vam saber que hauriem de sortir ens vam adonar que no teniem res a dir. Per que enganyar-vos? Però, al final, a correcuita, vam escriure un petit manifest aprofitant que se sentiria la nostra veu, cosa que no passa sempre. Total, tot aquest rotllo per deixar anar aquests cinc punts;

1er/ “La parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte.” I es que han estat genis com el germans Marxs els que han posat el seu granet de sorra per a fer de la nostra vida quelcom amb una mica de magia. No només ells. Per això, aquesta “parte contratante de la primera parte” inclou a tots els grans de la nostra història moderna del cinema; Chaplin, Cukor, Coppola, Spielberg, Kubrick, Capra, Godard, Truffaut, Lynch, Eastwood, un llarg etcétera i, com no, Bergman.

2on/ Por la parte contratante de la segunda parte, moltíssimes gràcies als mitjans per donar-nos el premi al cerdanyolenc de l’any. Un honor que ens ha fet més que feliços i ens dóna forces per a seguir fent el que més ens agrada, oferir un cinema de qualitat en versió original.

3er/ Tantes o més gràcies a l’organització de les fetes per donar-nos l’oportunitat de sortir a aquesta balconada i deixar-nos dir la nostra. Això no es pot desaprofitar! Per això incluim el punt 3er b.

“Aquí hay una cláusula que le va a volver a usted loco de alegría, ya lo verá”

Per un cinema al nostre païs en versió original, que ja és hora. Per no perdre’ns la part més important de l’interpretació d’un actor o actriu; l’entonació. Per acabar amb la mentida de; “es que llavors no veig les cares…” Noooooo… I per que el doblatge és la millor forma de carregar-se la feina d’un director fotent un so sense ànima. Ja és hora que tots junts digue’m; “juramos que nunca más volveremos a pasar… del cine en versión original”… Va, tots junts; “juramos que nunca más…” (veient que ningú el segueix) Bé, ho deixem per que cadascú ho faci a casa seva, ok?

4t/ Prohibit perdre’s qualsevol de les activitats de les festes. Que no ens asseventem que algú de vosaltres no va a veure correfocs, sardanes, castellers, trabucaires, concerts, hip hop, patinada, mercat medieval, mostra de cuina, habaneres… i, sobretot, el símbol d’aquestes festes; l’envelat… Heu començat bé, però ara no s’hi val a badar que hi ha gent que ha fotut moltes hores en això! Ei, estarem alerta! Al que enganxem…

i 5è/ Ara sí, moltíssimes gràcies a vosaltres per aguantar tot aquest rotllo que us acabem de deixar anar i, sobretot, per donar sentit al que venim fent, omplint la sala de l’ateneu cada dijous a les 9:30 per només 3 euros i mig. Toma falca!

Ara sí, ja acabem. Però mai… mai… mai, es pot acabar un pregó d’unes festes d’aquesta alçada sense dir;

VISCA CERDANYOLA

VISCA LES FESTES DE SANT MARTI

Moltes gràcies i em despedeixo en versió original; “Saionara babys!”

Leave A Comment